Com a alcaldessa de Figueres, parlo sovint de la forta identitat comercial, cultural i turística de la ciutat. No obstant això, constato amb realisme el profund canvi social dels últims quinze anys. I el realisme em porta a afrontar els llums vermells que s’encenen en l’àmbit social.

Resumiré els resultats de La radiografia de la pobresa a Figueres 2017 −encarregada a la Fundació Pere Tarrés−, que posa de manifest que és un municipi jove, ja que la població jove de Figueres és el 23% del total, davant del 10% de mitjana a Catalunya. A més, el 28,5% del total és d’origen immigrat i no fa més de 13 anys que és a Catalunya.

L’estudi conclou que el gruix del problema és econòmic: l’alt percentatge de persones amb ingressos baixos i els pocs ingressos per unitat familiar. Indicador pervers perquè l’economia de la ciutat requereix la capacitat de consum de la gent que hi viu, a més de la que ens visita. És evident, doncs, que cal incidir en les economies familiars. I això requereix formació, capacitació i ocupació, amb planificació comarcal, per les fortes sinergies amb els municipis de l’Alt Empordà.

La duresa dels indicadors ens porta a analitzar quins són els puntals que sostenen l’equilibri: per una banda, la taxa de serveis assistencials, superior a la mitjana de Catalunya, i per l’altra –cal dir-ho− l’economia submergida.

Des del Govern, estem elaborant un Pla d’accions, i proposem un Pacte de ciutat i la creació d’una Taula institucional, amb entitats socials i ciutadania, per abordar les polítiques educatives, econòmiques i socials necessàries.

Espero que el Pla d’accions posi fi als discursos populistes: afrontar aquest canvi social i la recuperació de la classe mitjana no depèn de partits polítics o d’eines impossibles, sinó de polítiques públiques consensuades aplicades amb continuïtat en els propers quinquennis.

Article publicat al setmanari de l’Alt Empordà el dimarts 23 de gener de 2018