Escric aquestes ratlles un dilluns a les vuit del matí després d’haver passat des de dijous nit per un munt de sensacions, emocions i alegria compartida que ens ha brindat el Festival Acústica a Figueres en l’edició d’aquest any.

Queda clar que a Figueres el final de l’estiu el marca un fi de festa  espectacular, d’una energia immesurable com el Festival Acústica, seguit d’una explosió de sentits a la Rambla amb la Mostra del Vi de l’Empordà. La traca final la dóna la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, una cita que en els últims anys -des d’aquell juliol de 2010 en què Catalunya va clamar contra la retallada de l’Estatut- ha agafat una nova dimensió.

Dijous nit començava l’Acústica 2014 amb un concert al Teatre Municipal el Jardí que encertadament es titulava “Sumem quan sonem” i que en va permetre gaudir -un darrera l’altre- d’una pedrera de cantants catalans com Sara Pi, Marina BBFace, Lexu’s, Màia, Pepet i Marieta, Xeic , Lidia Guevara o Ramon Mirabet. Joveníssims tots, i d’altres amb més recorregut, però reinventats i de plena  activitat com és Lax’n Busto o Glaucs. Surto d’allà i vaig cap a la Plaça Catalunya i em trobo amb una sorpresa impactant: Oques Grasses. Podria seguir parlant de divendres, dissabte o diumenge,  on no varen parar de sonar lletres i música de  conjunts boníssims del nostre país.

Com us comentava és dilluns i repassant l’agenda veig que tenim a tocar el 4 de setembre. Un dia en què es donarà el tret de sortida a la Mostra del Vi de l’Empordà, celebrant 30 anys de presència continuada a la Rambla de Figueres, i a on es podrà gaudir de l’enorme evolució que ha fet la producció vitivinícola de l’Empordà, a més de comprovar la força i la qualitat que tenen els seus cellers en producció, en màrqueting i en distribució en àmbit nacional i internacional.

Just tombant la Mostra del Vi ens trobarem la celebració de la Diada Nacional de l’11 de setembre i em topo amb la crua realitat. Tant el Festival Acústica com la Fira del vi són expressions i mostra de l’enorme capacitat productiva de qualitat que té  Catalunya. Expressions que no són casualitat, que són fruit de la capacitat de treball  de l’esforç i del nivell d’exigència de la gent del nostre país, un país que batega i que demana més que mai que se’l reconegui, perquè es doni oxigen a tot aquest talent. Un talent que, personalment, només de veure’l em fa confiar plenament en la capacitat d’autogovern i  de plena realització nacional. 

De moment però, aquesta visió no és compartida sinó que topa amb l’immobilisme del Govern central que nega la realitat i els missatges que des de fa anys envia Catalunya a Madrid.  Em queda el consol que potser algun d’ells -dels que tenen responsabilitats a Madrid- ha vingut a l’Acústica, o passarà per la Rambla a partir de dijous, i amb la mirada posada en l’11 de setembre i el 9 de novembre, la visió li començarà a canviar.

ARTICLE PUBLICAT AL SETMANARI DE L’ALT EMPORDÀ EL 2 De setembre DEL 2014