Aquesta setmana, segona del mes de setembre, gairebé a les vigílies de la Diada, no puc estar-me de fer algunes reflexions de país.

Abans que res, voldria dir que, com a catalana que sóc, només puc sentir-me orgullosa pel fet que una gran part de la societat civil del nostre país, amb les seves demandes sobre el dret a decidir, hagi sabut deixar de banda dificultats i diferències i ens hagi marcat el full de ruta a tots plegats. Aquest caminar de la mà, al mateix pas, d’estaments polítics i ciutadans, aquest objectiu compartit, és el que ens dóna força davant els entrebancs; el desig d’expressar-nos, de dir-hi la nostra sobre el futur del país, esdevé una veu potent que s’aixeca de la ciutadania i que no pot ser desoïda. Cal que els representants públics sapiguem gestionar sense por aquesta voluntat clara i que actuem en conseqüència; amb seny però amb fermesa, conscients de les dificultats, però amb decisió.

Perquè aquest és un camí difícil, que ningú s’enganyi, i comporta una gran responsabilitat. Estem il·lusionats, tenim pressa i està bé que el projecte ens entusiasmi i que esperem en candeletes que sigui l’hora de convertir-lo en realitat, però tampoc podem caure en miratges ingenus que ens facin pensar que tot serà bufar i fer ampolles. Hi ha feina a fer, molta, i s’ha de fer ben feta. De la suma de fermesa i treball, dependrà el nostre èxit.

Les passes que donem en els dies immediats, les estratègies que siguem capaços de desenvolupar, laperícia que demostrem a l’hora d’assegurar cada fita, seran claus per al nostre futur col·lectiu, i això és el que resulta tan emocionant. El passat de Catalunya és el que ens fa ser qui som, el podem estudiar en els llibres, assumir-lo però no el podem canviar; en canvi, del present i, sobretot, del futur del país, cal que ens en fem càrrec cadascun de nosaltres.

Tot escrivint aquestes línies em venen al cap els versos de Salvador Espriu, que tan bé va expressar -molt millor del que jo mai gosaria- el nostre anhel de decidir sobre allò que volem ser: “Els homes no poden ser, si no són lliures”.

Us convido a què amb pas decidit, amb els peus a terra, pas a pas, anem construint el nostre camí. Un camí que, ja ho sabem, serà costerut i fatigós, però que serà, alhora, tota una aventura que no ens podem perdre.

Bona Diada a tothom!